Llegint l'entrevista a Josep Oliver: "La crisi serà més greu a Espanya perquè els joves hi han reaccionat de manera sobredimensionada" es veu que no tothom es deixa emportar pel corrent catastrofista que volta actualment. Josep Oliver, catedràtic d'Economia Aplicada de la UAB, té moments lúcids en aquesta entrevista i amb un missatge d'optimisme. Una mica de sentit comú enmig de la crisi:
- L'inici del problema.
"En certa mesura era una història amb un final anunciat: un país, per molt ric que sigui, no es pot estar endeutant sistemàticament; arriba un punt que el volum del deute és tan gran que pesa massa i acaba petant pel punt més feble, que és la gent que comença a no poder pagar els crèdits perquè, inicialment, els tipus d'interès eren molt baixos però després van pujant... Aquest és el punt de partida. A partir d'aquí, parlem dels crèdits "subprimes", de l'empaquetament i la venda d'aquests tipus i de com es distribueixen als mercats internacionals. Un cop la bombolla esclata als EUA, totes les economies es contagien, i ens porta a la crisi actual dels sistemes financers."
- El que ha estat passant a Espanya els últims anys.
"A Espanya tindrem el problema afegit de l'excés d'endeutament de famílies i empreses. El "boom" del crèdit aquí ha estat espectacular: els últims anys ha estat creixent a taxes d'un 20% anual. I, en els últims 10 anys, les famílies espanyoles han passat d'endeutar-se un 75% de la seva renda a un 140%. Massa despesa."
- Què ens espera?
"En els propers anys, les famílies espanyoles, necessàriament han de tendir a estrènyer el cinturó. Això s'ha de fer sensatament, si se l'estrenyen massa tota l'economia quedarà massa malmesa, així que s'ha de reconduir cap a l'estalvi però tenint en compte que això també comportarà menys consum. Actualment ja ens trobem en aquest procés. En les últimes dades que acaba de treure l'INE es mostra que la taxa d'estalvi de les famílies ha fet un salt espectacular en el segon trimestre de l'any. Davant dels senyals d'alarma, la reacció de les famílies ha estat ampliar la precaució, la taxa d'estalvi... això és el procés d'ajustament."
"Socialment, però, tot això tindrà un cost per sobre del que és habitual. Avui, el 40% de la població ocupada a Espanya té menys de 40 anys. Aquesta gent no ha viscut mai una crisi seriosa i, en canvi, ha vist una expansió extraordinària, insòlita, amb una gran creació d'ocupació, uns tipus d'interès reals negatius... Aquesta situació tan favorable ha generat una percepció incorrecta de com funciona l'economia. En economia, la crisi és el remei de la prosperitat. Com més elevat és el "boom", més dura és la caiguda. Per tant, avui tenim una crisi més greu del que ens tocaria perquè la desconfiança de les famílies és excessiva. Aquest col·lectiu de joves que no ha viscut mai una crisi hi reacciona d'una manera sobredimensionada."
- I sobre els que han fet hipoteques variables.
"Era molt atractiu, però jo sempre he considerat que no eren una bona opció perquè estaven realment molt baixes i, a llarg termini, havien de pujar... És un dels problemes que tenim com a país: pensar que això seria etern. Jo als meus estudiants sempre els dic: "Ei! Que això que està passant és completament inusual. Mireu-la amb calma, perquè quan sigueu vellets explicareu que vau viure la dècada prodigiosa." Són dècades excepcionals, d'un cop a la vida."
"Passar de 12 milions de llocs de treball a 20 milions, quan en els últims 40 anys vam ser incapaços de crear-ne un… L'any 60 teníem 12 milions de llocs de treball, i el 95, després de 35 anys d'economia espanyola, en teníem els mateixos 12 milions. Òbviament, en llocs de feina diferents, més productius, però en termes de possibilitats d'entrar al món laboral, les mateixes. Teníem una taxa d'atur mitjana del 22% i els últims anys hem necessitat 3 milions d'immigrants perquè el mercat laboral ha esclatat a uns nivells que no s'havien vist mai ni a Espanya ni a Europa. En definitiva, ha estat una dècada prodigiosa, i si la festa s'ha acabat, ara toca passar l'escombra i netejar la casa."
- Què passarà els propers anys.
"Els propers anys ens costarà més créixer, i s'haurà de fer d'una manera més productiva. Ja fa molts anys que diem que s'ha de millorar el capital humà, la innovació… Tot això que s'ha dit, doncs ara s'haurà de començar a aplicar, perquè no ens quedarà més remei. No és que la meva visió sigui pessimista, però no estem sols al món, tothom està competint amb nosaltres i no hem aprofitat prou els anys de bonança extrema per millorar en formació, innovació..."
"Durant l'última dècada, els canvis han estat molts; globalment, en un sentit positiu. Però ens ha faltat insistir més en la productivitat. Quan el creixement és tan fort i quan és tan fàcil fer diners en el sector de la construcció, és difícil que penetri aquest discurs: el del treball i l'esforç. Ara haurà de penetrar perquè és l'única solució. Tot i això, estic convençudíssim que ho farem bé. Serà dolorós, perquè tots els processos d'ajustament ho són, però com a país no tinc cap dubte que ens n'hem sortit davant de crisis molt pitjors que aquesta. Tinc la impressió que aquesta serà severa però curta, perquè el mercat de treball s'ajusta molt ràpidament i abans no passava. Per tant, optimisme a mitjà termini. A curt termini, duresa de l'ajustament inevitable i a veure si, d'aquesta, tots plegats n'aprenem i en situacions de bonança som capaços de contenir la nostra eufòria."
"La situació actual és difícil, però a l'inici dels anys 70 la majoria de la gent jove doblava torns per comprar-se un pis i, per descomptat, no feia sortides. L'esforç per tenir una propietat era monstruós. No dic que ara haguem de treballar setze hores. El país ha millorat, som més productius, es pot viure millor, s'ha de viure millor, però compte a confondre'ns: no som tan rics com els alemanys, encara, i ens falta molta feina per ser-ho, hem de fer encara molta feina, d'estudi, formació, inversió... Els últims anys, com que ha anat tan bé, el país ha perdut de vista d'on venia, qui som realment i què ens falta per ser entre els grans en productivitat i capital. Des d'aquest punt de vista la crisi pot ser positiva, en podem sortir reforçats."
- Què en pensa del què diuen als mitjans.
"Certament, hi ha una mica de confusió... Massa histèria. S'enfonsa la borsa i sembla que s'enfonsi l'economia. Per als que inverteixen a la borsa sí, però per a la majoria dels mortals no ha de ser així. Jo diria que hi ha hagut poca objectivitat, però no ara, sinó que ja fa un any i mig que hi som. S'ha jugat en excés amb una cosa tan seriosa com és la confiança de les famílies i, finalment, s'ha tensat tant que s'ha trencat. Ara costarà de recuperar."
"La confiança de les famílies està pitjor que el 1993, quan es van destruir un milió de llocs de treball dels 13 milions que hi havia llavors. L'equivalent seria com si ara s'haguessin destruït 1,7 milions de llocs de treball des de l'estiu de l'any passat fins ara, quan en realitat se n'han destruït 150.000, 200.000... La proporció és abismal. En canvi, la confiança de les famílies és pitjor que el 93. Les profecies s'autocompleixen. Si tu consideres que les coses van malament, acabaran anant malament."
"Tots plegats hem de fer una mica de contenció en les nostres anàlisis perquè és una situació difícil però no desesperada, menys difícil que altres situacions que el país ha superat amb èxit. És important alçar la vista i mirar enrere, perquè crec que com a país hem oblidat on érem, i això està molt vinculat a la histèria actual."
- Sobre l'actuació dels governs, salvant els bancs en comptes de preocupar-se per la població.
"Tot plegat s'ha venut molt malament. Si l'empresa del meu barri no pot obtenir un crèdit, no és un problema financer, serà un problema per a aquesta empresa, que haurà de tancar. Això que fan els governs d'injectar aquests recursos als bancs és perquè l'economia real productiva pugui demanar crèdits i obtenir-los; en aquests moments hi ha moltes empreses catalanes molt solvents que demanen crèdits i a les quals no se'ls concedeixen, i sense aquests crèdits poden petar. Les injeccions al sistema financer són vitals per permetre que el crèdit torni a circular. L'activitat econòmica necessita els crèdits. Si el sistema financer caigués, el que arrossegaria és el conjunt de l'economia. Per tant, les mesures que està prenent el govern són per salvar l'activitat econòmica, tot i que la primera impressió és que s'està salvant el sistema financer, però el cas és que sense el sistema financer no hi ha activitat..."
- Tenim mitjans per sortir de la crisi?
"Per descomptat. Tenim un país molt més sòlid que fa 15 anys, amb un volum d'ocupació espectacular, amb una demografia que juga a favor de mantenir l'activitat, amb unes empreses que són molt més competitives exteriorment, amb un sector públic molt sòlid, amb poc deute, i som dins de la zona euro, que és un element que ens dóna molta estabilitat."
- L'inici del problema.
"En certa mesura era una història amb un final anunciat: un país, per molt ric que sigui, no es pot estar endeutant sistemàticament; arriba un punt que el volum del deute és tan gran que pesa massa i acaba petant pel punt més feble, que és la gent que comença a no poder pagar els crèdits perquè, inicialment, els tipus d'interès eren molt baixos però després van pujant... Aquest és el punt de partida. A partir d'aquí, parlem dels crèdits "subprimes", de l'empaquetament i la venda d'aquests tipus i de com es distribueixen als mercats internacionals. Un cop la bombolla esclata als EUA, totes les economies es contagien, i ens porta a la crisi actual dels sistemes financers."
- El que ha estat passant a Espanya els últims anys.
"A Espanya tindrem el problema afegit de l'excés d'endeutament de famílies i empreses. El "boom" del crèdit aquí ha estat espectacular: els últims anys ha estat creixent a taxes d'un 20% anual. I, en els últims 10 anys, les famílies espanyoles han passat d'endeutar-se un 75% de la seva renda a un 140%. Massa despesa."
- Què ens espera?
"En els propers anys, les famílies espanyoles, necessàriament han de tendir a estrènyer el cinturó. Això s'ha de fer sensatament, si se l'estrenyen massa tota l'economia quedarà massa malmesa, així que s'ha de reconduir cap a l'estalvi però tenint en compte que això també comportarà menys consum. Actualment ja ens trobem en aquest procés. En les últimes dades que acaba de treure l'INE es mostra que la taxa d'estalvi de les famílies ha fet un salt espectacular en el segon trimestre de l'any. Davant dels senyals d'alarma, la reacció de les famílies ha estat ampliar la precaució, la taxa d'estalvi... això és el procés d'ajustament."
"Socialment, però, tot això tindrà un cost per sobre del que és habitual. Avui, el 40% de la població ocupada a Espanya té menys de 40 anys. Aquesta gent no ha viscut mai una crisi seriosa i, en canvi, ha vist una expansió extraordinària, insòlita, amb una gran creació d'ocupació, uns tipus d'interès reals negatius... Aquesta situació tan favorable ha generat una percepció incorrecta de com funciona l'economia. En economia, la crisi és el remei de la prosperitat. Com més elevat és el "boom", més dura és la caiguda. Per tant, avui tenim una crisi més greu del que ens tocaria perquè la desconfiança de les famílies és excessiva. Aquest col·lectiu de joves que no ha viscut mai una crisi hi reacciona d'una manera sobredimensionada."
- I sobre els que han fet hipoteques variables."Era molt atractiu, però jo sempre he considerat que no eren una bona opció perquè estaven realment molt baixes i, a llarg termini, havien de pujar... És un dels problemes que tenim com a país: pensar que això seria etern. Jo als meus estudiants sempre els dic: "Ei! Que això que està passant és completament inusual. Mireu-la amb calma, perquè quan sigueu vellets explicareu que vau viure la dècada prodigiosa." Són dècades excepcionals, d'un cop a la vida."
"Passar de 12 milions de llocs de treball a 20 milions, quan en els últims 40 anys vam ser incapaços de crear-ne un… L'any 60 teníem 12 milions de llocs de treball, i el 95, després de 35 anys d'economia espanyola, en teníem els mateixos 12 milions. Òbviament, en llocs de feina diferents, més productius, però en termes de possibilitats d'entrar al món laboral, les mateixes. Teníem una taxa d'atur mitjana del 22% i els últims anys hem necessitat 3 milions d'immigrants perquè el mercat laboral ha esclatat a uns nivells que no s'havien vist mai ni a Espanya ni a Europa. En definitiva, ha estat una dècada prodigiosa, i si la festa s'ha acabat, ara toca passar l'escombra i netejar la casa."
- Què passarà els propers anys.
"Els propers anys ens costarà més créixer, i s'haurà de fer d'una manera més productiva. Ja fa molts anys que diem que s'ha de millorar el capital humà, la innovació… Tot això que s'ha dit, doncs ara s'haurà de començar a aplicar, perquè no ens quedarà més remei. No és que la meva visió sigui pessimista, però no estem sols al món, tothom està competint amb nosaltres i no hem aprofitat prou els anys de bonança extrema per millorar en formació, innovació..."
"Durant l'última dècada, els canvis han estat molts; globalment, en un sentit positiu. Però ens ha faltat insistir més en la productivitat. Quan el creixement és tan fort i quan és tan fàcil fer diners en el sector de la construcció, és difícil que penetri aquest discurs: el del treball i l'esforç. Ara haurà de penetrar perquè és l'única solució. Tot i això, estic convençudíssim que ho farem bé. Serà dolorós, perquè tots els processos d'ajustament ho són, però com a país no tinc cap dubte que ens n'hem sortit davant de crisis molt pitjors que aquesta. Tinc la impressió que aquesta serà severa però curta, perquè el mercat de treball s'ajusta molt ràpidament i abans no passava. Per tant, optimisme a mitjà termini. A curt termini, duresa de l'ajustament inevitable i a veure si, d'aquesta, tots plegats n'aprenem i en situacions de bonança som capaços de contenir la nostra eufòria."
"La situació actual és difícil, però a l'inici dels anys 70 la majoria de la gent jove doblava torns per comprar-se un pis i, per descomptat, no feia sortides. L'esforç per tenir una propietat era monstruós. No dic que ara haguem de treballar setze hores. El país ha millorat, som més productius, es pot viure millor, s'ha de viure millor, però compte a confondre'ns: no som tan rics com els alemanys, encara, i ens falta molta feina per ser-ho, hem de fer encara molta feina, d'estudi, formació, inversió... Els últims anys, com que ha anat tan bé, el país ha perdut de vista d'on venia, qui som realment i què ens falta per ser entre els grans en productivitat i capital. Des d'aquest punt de vista la crisi pot ser positiva, en podem sortir reforçats."
- Què en pensa del què diuen als mitjans.
"Certament, hi ha una mica de confusió... Massa histèria. S'enfonsa la borsa i sembla que s'enfonsi l'economia. Per als que inverteixen a la borsa sí, però per a la majoria dels mortals no ha de ser així. Jo diria que hi ha hagut poca objectivitat, però no ara, sinó que ja fa un any i mig que hi som. S'ha jugat en excés amb una cosa tan seriosa com és la confiança de les famílies i, finalment, s'ha tensat tant que s'ha trencat. Ara costarà de recuperar."
"La confiança de les famílies està pitjor que el 1993, quan es van destruir un milió de llocs de treball dels 13 milions que hi havia llavors. L'equivalent seria com si ara s'haguessin destruït 1,7 milions de llocs de treball des de l'estiu de l'any passat fins ara, quan en realitat se n'han destruït 150.000, 200.000... La proporció és abismal. En canvi, la confiança de les famílies és pitjor que el 93. Les profecies s'autocompleixen. Si tu consideres que les coses van malament, acabaran anant malament."
"Tots plegats hem de fer una mica de contenció en les nostres anàlisis perquè és una situació difícil però no desesperada, menys difícil que altres situacions que el país ha superat amb èxit. És important alçar la vista i mirar enrere, perquè crec que com a país hem oblidat on érem, i això està molt vinculat a la histèria actual."
- Sobre l'actuació dels governs, salvant els bancs en comptes de preocupar-se per la població.
"Tot plegat s'ha venut molt malament. Si l'empresa del meu barri no pot obtenir un crèdit, no és un problema financer, serà un problema per a aquesta empresa, que haurà de tancar. Això que fan els governs d'injectar aquests recursos als bancs és perquè l'economia real productiva pugui demanar crèdits i obtenir-los; en aquests moments hi ha moltes empreses catalanes molt solvents que demanen crèdits i a les quals no se'ls concedeixen, i sense aquests crèdits poden petar. Les injeccions al sistema financer són vitals per permetre que el crèdit torni a circular. L'activitat econòmica necessita els crèdits. Si el sistema financer caigués, el que arrossegaria és el conjunt de l'economia. Per tant, les mesures que està prenent el govern són per salvar l'activitat econòmica, tot i que la primera impressió és que s'està salvant el sistema financer, però el cas és que sense el sistema financer no hi ha activitat..."
- Tenim mitjans per sortir de la crisi?
"Per descomptat. Tenim un país molt més sòlid que fa 15 anys, amb un volum d'ocupació espectacular, amb una demografia que juga a favor de mantenir l'activitat, amb unes empreses que són molt més competitives exteriorment, amb un sector públic molt sòlid, amb poc deute, i som dins de la zona euro, que és un element que ens dóna molta estabilitat."
Si voleu llegir un altre article de Josep Oliver
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada